ADDICCIONS: EN LLUITA CONTRA EL PROPI COS
L’ésser humà és l’únic animal la voluntat d’autodestrucció del qual supera amb escreix el seu instint de supervivència.
Pot semblar inversemblant i un contrasentit que hom intenti assolir algun tipus de control sobre la seva vida mitjançant substàncies o conductes que inciten al descontrol però això és que és el que li succeeix a l’individu que pateix una addicció.
Hi ha molts tipus d’addicció (joc, aliments, substàncies tòxiques, esport, sexe, tecnologia -internet, xarxes socials- autolesions), totes elles caracteritzades per una tendència compulsiva i descontrolada vers una substància o comportament que genera un hàbit intens i persistent i una necessitat imperiosa d’aquell/a malgrat les seves repercussions negatives tant físiques com psicològiques.
Sovint la conducta addictiva emmascara altres problemes com impulsivitat, baixa autoestima, trastorns emocionals i de personalitat, angoixa, emocions reprimides i desig de menar la pròpia existència.
Moltes persones utilitzen substàncies o conductes addictives a mena de defensa per lidiar amb un mon que temen i senten com a hostil, pensant erròniament que els confereix seguretat i empoderament quan de fet succeeix el contrari, ja que actúen encobrint pors subjacents impedint així que la persona pugui afrontar-les eficaçment per sí mateixa, debilitant-ne la voluntat i manipulant-la, implementant les seves pors i febleses en lloc de proporcionar-li eines eficaces para enfrontar-s’hi de manera adulta, madura i efectiva.
Es un error concebre l’addicció com una simple actitud viciosa com també ho és culpabilitzar-ne l’afectat. No cercar culpables sinó investigar el problema de base a resoldre és essencial per a assolir l’èxit terapèutic.
L’addicte no només cerca l’obtenció de plaer sinó també un efecte de reafirmació i una porta d’accés a realitats contingudes que per moralment reprobables, punibles o poc acceptades socialment no es manifestarien sense el reforç que aquell element li proporciona, essent la substància o conducta addictiva el mitjà -que no la causa- per la qual l’individu esdevé addicte.
De la mateixa manera que el ludòpata busca donar sortida a situacions de frustració i emocions contingudes mitjançant el joc compulsiu un individu amb trastorns d’alimentació ho fa amb el menjar i un addicte a substàncies nocives amb drogues, alcohol o altres tòxics.
L’ element addictiu serveix així de canalitzador d’emocions mal gestionades, però en cap cas proporciona cura o dóna solució a les mateixes en no ser-ne la causa, comportant o exacerbant un permament estat de frustració en l’addicte que intentarà, malgrat tot, persistir en l’actitud a fi i efecte d’aconseguir un resultat que no és a l’abast de la substància/conducta proporcionar-li sinó que rau en la pròpia persona, generant-se un cercle viciós que porta a incrementar el comportament addictiu a la recerca de l’impossible efecte desitjat i finalment a una dependència de la substància/conducta a què l’individu, incapaç de subtraure’s, acaba sucumbint, requerint tractament especialitzat.
En les addiccions té especial rellevància la personalitat de l’individu, essent aquelles persones amb dificultats per a controlar els impulsos i els cercadors de sensacions especialment vulnerables, doncs el seu caràcter els fa propensos a cercar noves vies per a realitzar projectes arriscats o perillosos.
En el cas de l’addicció a tòxics es produeix una sobreestimulació cerebral continuada i reiterativa mitjançant substàncies que provoquen un excés d’alliberació de dopamina, neurotransmissor que en condicions normals activa el centre cerebral del plaer i la gratificació (n. accumbens) assegurant la supervivència.
L’excés constant de producció dopaminègica en onades successives té un efecte neurotòxic, generant una sobreexcitació neuronal que multiplica entre 2 i 10 cops la quantitat del neurotransmissor mitjançant la sobreexpressió dels receptors D2 a les interneurones col.linèrgiques del n. accumbens del sistema límbic, fet que malgrat que en un principi genera sensació de plaer, euforia, manca de son i compulsivitat a la llarga produeix una dessensibilització neuronal a la dopamina amb repercussions greus: no només la impressió de plaer inicial cau degut a la tolerancia adquirida com a conseqüència de l’adaptació cerebral a la substància sinó que la resposta als estímuls quotidians - i consegüentment les funcions cerebrals bàsiques a ells vinculades com la gana o l’activitat física - també minva dràsticament.
L’excés constant de producció dopaminègica en onades successives té un efecte neurotòxic, generant una sobreexcitació neuronal que multiplica entre 2 i 10 cops la quantitat del neurotransmissor mitjançant la sobreexpressió dels receptors D2 a les interneurones col.linèrgiques del n. accumbens del sistema límbic, fet que malgrat que en un principi genera sensació de plaer, euforia, manca de son i compulsivitat a la llarga produeix una dessensibilització neuronal a la dopamina amb repercussions greus: no només la impressió de plaer inicial cau degut a la tolerancia adquirida com a conseqüència de l’adaptació cerebral a la substància sinó que la resposta als estímuls quotidians - i consegüentment les funcions cerebrals bàsiques a ells vinculades com la gana o l’activitat física - també minva dràsticament.
Això fa que el consumidor necessiti quantitats progressivament ingents de la substància per aconseguir un mínim efecte estimulant ja que aquest, degut a la tolerancia, es redueix cada cop més.
L’individu està en lluita amb el seu propi organisme i les adaptacions que el seu cervell fa a la sobreestimulació constant per intentar sobreviure.
Recents estudis indiquen que certes arees i funcions cerebrals -diferents segons el tipus de droga emprada (com el córtex prefrontal - desinhibició negativitat emocional i memòria a curt termini en el cas de l’alcohol) podrien recuperar-se fins a cert grau després d’un llarg periode d’abstinencia en alguns casos (sobretot en el de consum d’alcohol) mentre que en d’altres (com en de consumidors de cannabis) s’objectiva un deteriorament cognitiu irreversible com a conseqüència del dany cerebral irreparable, amb una important disminució del Q.I. i augment del control executiu i de la capacitat d’atenció.
La cocaïna provoca canvis estructurals a l’encèfal que afecten els processos cognitius i motivacionals, accelerant l’envelliment cerebral.
Mitjançant RM s’observa que els cocaïnòmans presenten una reducció del volum del n. estriat i dupliquen la pèrdua de substància gris (envelliment cerebral) respecte a la població no addicta.
La reducció del metabolisme cerebral (glucosa) en consumidors de substancies tòxiques és un fet objectivable utilitzant tècniques de neuroimatge (com la PET).
Per altra banda l’activitat física millora la plasticitat cerebral, implementant-ne el flux sanguini i la integritat de la substància blanca.
Investigacions en dinàmica cerebral han identificat el circuit dopaminèrgic implicat en el mecanisme causal de l’addicció.
Aquest interconnecta el córtex órbito-frontal (àrea cerebral responsable de la presa de decisions) amb els ganglis basals (esp. el n.estriat dorsal) (àrea implicada en el sistema de recompensa), produïnt sensació de plaer.
Donat que l’addicció és una patologia que es desenvolupa per etapes (exposició a la substància o conducta, consum controlat i compulsivitat) seria en teoria posssible controlar -la reduïnt l’activitat d’aquest circuit.
Com hem esmentat a l’inici d’aquest article al rerefons de moltes conductes addictives rauen problemes d’acceptació de la realitat i el desig de governar la pròpia existència.
Problemes emocionals, d’acceptació i realització d’expectatives que l’individu no sap canalitzar adequadament poden conduïr a la dependència de substàncies i conductes.
Per aquest fet és essencial realitzar un seguiment psicoterapèutic complementari al tractament farmacològic pertinent segons el cas per assolir un percentatge més alt d’èxit i evitar recaigudes indesitjades.
Amb tot cap individu addicte es pot considerar definitivament curat malgrat seguir un tractament.
El seu caràcter i trets específics de personalitat - fonamentals en el procés addictiu - marcaran una tendència permanent a la recaiguda que pot, malgrat tot, romandre sota control satisfactòriament abandonant o evitant conductes nocives o perilloses alhora que aprenent-ne de noves i més adaptatives, un procés llarg i intens però molt gratificant que proporciona l’oportunitat de construir una nova experiència vital que combinada amb la teràpia permeti a l’individu assolir una existència més plena i d’acord amb les seves noves expectatives.
De la mateixa manera que un individu afectat d’hipertensió arterial o diabetis ha de tenir cura del que menja o de les activitats que realitza, aquell que pateix una addicció ha de evitar determinats hàbits i comportaments potencialment perniciosos potenciant en canvi aquells que el beneficien.
Per últim cal tenir en compte el component familiar: així com en certes malalties hi ha una predisposició genètica clara - certs tipus de diabetis o algunes enfermetats autoimmunitàries - també en les personalitats addictives hi juga un paper important la història i la dinàmica familiar, esdevenint en un element clau del procés terapèutic.
Les conseqüències de les addiccions són destructives encara que de diferent forma tant per l’addicte com per als seus familiars, minant tant la personalitat i la seguretat de l’afectat com les relacions amb la familia i la confiança mútua.
Per això i donat que el tractament de les addiccions és un procediment complex i dilatat en el temps és especialment important iniciar-lo abans que deteriorin en excés aquests lligams, essent imprescindible la implicació del propi pacient i la dels seus familiars, que l’acompanyaran en el procés establint límits i introduïnt canvis.
La manca de comunicació fluida dins la unitat familiar així com la inexistència de límits definits són sovint a la gènesi d’aquest tipus de conductes.
Una bona base, lligams sòlids i estabilitat emocional són elements fonamentals per una recuperació exitosa.